Los caramelos Solano. Los batidos. Las horas desperdiciadas en bancos y gradas. El amanecer del puerto de Barcelona. Las sorpresas y llamadas con trampa. Las cocacolas del bar de Atocha. El AVE a Toledo. Toledo. Y también Murcia. Y la tele medio desintonizada y las horas que se perdieron por nuestra vaguería natural. Los polos que nos compramos en una tienda de chinos.

Las conversaciones sobre cámaras de fotos antes que tuvieras el mejor modelo. Las fotos de la playa. Tu camiseta de Brasil. La llamada desde Egipto. Las llamadas desde Ibiza. Las playas. Los puertos, aeropuertos, calles, paseos, ramblas, teatros. La música. Escuela de calor. Rent. Chicago. Gospel.

Micrófonos. Canciones. Cartas. Dibujos. Retoques. Arte. Llamadas por la noche. Los secretos, las mentiras, las verdades, las risas y los llantos. Parecía que todo se lo había llevado el remolino y en realidad lo había colocado ordenadamente en el centro de ese océano en el que hasta hoy nadie más ha sabido nadar. Nos vemos en las estaciones de autobús.

El desig era només el teló de fons de l’espectacle de llum i color que oferia l’aferrissada lluita per la supervivència. Ell, pare de familia, de barbeta tímida i apropant-se perillosament als quaranta, reposava sota la superfície pantanosa de la sorra mullada, just on el mar esquitxa la platja. Ella, una jove socorrista que amb disset anys s’havia enamorat secretament de l’erotisme de Pamela Anderson a l’arxiconeguda telenovela, descobria amb vint-i-nou que en les rutines de salvament no es podia deixar un rescat per als propers episodis.

La respiració artificial a través de la tècnica del boca a boca, al contrari del que molta gent pensa, és una técnica complexa i que no pot practicar qualsevol. Una mala aplicació podria provocar greus danys maxilofacials al desafortunat.

És per això que en moments de pànic cal mantenir la calma i, sobretot, no deixar que ningú apropi la seva boca a la de la persona ofegada si no és jove, ben plantat i porta un polo blanc ajustat i un banyador vermell ben curtet i que no deixi gaire a la imaginació. Només en aquest cas estarem segurs de que la víctima es troba en bones mans… Així doncs, dolç boca a boca i bon profit!

Hi ha coses de les que millor no parlar-ne, per no espatllar-les. Però això no m’excusa d’haver abandonat aquest blog que no vol ser bloc. Els joves dinàmics i participatius d’avui en dia tenim un problema: ens passen masses coses. Encara que ben mirat això és aplicable a totes les persones d’una societat moderna: ens passen masses coses cada dia. No les podem assumir. No passa un dia que no deixem quelcom per demà, que no oblidem un compromís important, que no decebem a algú per no poder prendre una responsabilitat determinada, o fins i tot que no oblidem una mica qui som nosaltres mateixos i quins són els nostres objectius.

Adoptar una postura contemplativa ja no és una possibilitat. Vivim en una estructura social en la que constantment se’t demana que siguis al lloc on se t’espera i adoptis el rol que s’espera de tu. Cada dia és una pel·lícula d’acció. Vèncer la mandra i aixecar-se del llit és un thriller. Ara bé, tot i haver pres la conclusió fa temps que fer moltes més coses només serveix per a prendre més cerveses a l’hora d’explicar-les, us ho recomano profundament. Si això suposa marginar una mica el vostre blog, només podeu creuar els dits i pregar que els vostres lectors us perdonin una mica.

De fet és hipòcrita que jo vingui aquí a queixar-me al meu blog. És un espai relativament privat, de recolliment personal, i potser caldria fer alguna cosa més suposadament mediàtica, com escriure cartes als diaris, però crec que més enllà de la polèmica barata i de l’inconformisme patent això no canviaria res. Estic cansat, i us explicaré per què. Té a veure amb un tema que fa temps que vull abordar.

Estic cansat de ser un jove dinàmic, actiu, inquiet, creatiu, original i participatiu. Vivim en una societat que es posa medalles en matèria d’oportunitats per a tots els qui seguim aquest patró de conducta que podria denominar-se perfectament bonrotllisme creatiu, però a l’hora de la veritat els recursos que s’ofereixen per a tota aquesta gent amb impuls dinamitzador es redueixen a cero. Les associacions juvenils som un exemple d’aquesta guerra freda entre l’amor a l’art i la mendicitat creativa. El nostre és un laboratori teatral fundat, dirigit i dinamitzat per joves que no passen de la veintena. Qualsevol regidor de joventut o cultura hauría de babejar amb aquesta carta de presentació: no hi ha manera millor de presentar una ciutat com un focus de creació en constant renovació. Portem tres anys en constant activitat d’experimentació teatral, les nostres activitats obren les portes d’un nou llenguatge a moltes persones i tenim l’objectiu de fer-les arribar a moltes persones més.

No obstant, una cosa tan simple com és aconseguir la cessió d’un espai públic per assajar els nostres espectacles, muntatges, accions i performances sembla un impossible. Entenc que els centres cívics estan col·lapsats. Entenc que no som els únics que fem coses. Però no entenc la pèssima gestió d’aquests espais, la desinformació, l’ambigüitat amb que et contesten allà on preguntis. Ni a Barcelona ni a L’Hospitalet se’ns ha donat cap facilitat. El màxim que he aconseguit ha sigut un vincle web per trobar sales d’assaig (una base de dades pública on la majoria d’espais que apareixen són privats, per cert), cosa que ja podria haver investigat cercant a Google. Senyors, ja no parlem d’una subvenció. Es que estem parlant d’una sala polivalent els divendres a la tarda. No em crec que no hi hagi cap biblioteca, casal jove, centre de cultura o hotel d’entitats amb aquesta disponibilitat. El que hi ha simplement és una mala gestió d’aquests espais i una confiança cega en la inèrcia de les associacions i entitats a l’hora de buscar-se la vida. I així anem fent.

Després hi haurà qui ens retregui haver fet l’assaig general i gravació del vídeo del projecte d’Homenatge al Ketchup (de Matèria Original) en una casa okupa, millor dit en un centre social alliberat. Doncs em plau comunicar que les facilitats i la disponibilitat de l’espai del CSA Can Vies per a la nostra proposta van ser les màximes. Vam quedar encantats de la col·laboració i, vista la poca intel·ligència per part de les administracions a l’hora d’acollir moviments juvenils que els hi interessa mantenir, ja no només per amor a l’art sinó per qüestions d’imatge i de política, és provable que tornem a col·laborar amb centres socials alternatius.

Una organització americana en defensa del matrimoni tradicional, de la fe cristiana i del bla, bla, bla, ha publicat un anunci en el qual es compara la possibilitat de reconèixer el dret al matrimoni a les parelles del mateix sexe amb una terrible amenaça de tempesta que empavoreix cruelment a la societat americana. Durant aquests dies les paròdies surten de sota les pedres, i no em volia perdre l’oportunitat de sumar-hi el meu granet de sorra. Va per l’APM.

El que realment no aprovo són els contrastos de la foto que em van fer. Per favor, que estic blanquet, però tampoc així de pàl·lid. Pel que fa a la meva opinió, aquí la teniu. Pel que fa a l’abandonament progressiu d’aquest blog: ja us vaig avisar. Espero poder-ho corregir progressivament, però és que sóc un home molt ocupat, jo.

Tristament l’actor encara és considerat per molts com a bufó de la cort. És incomprensible sinó que la gent presenti reaccions del tipus “de veritat ets actor? va, interpreta’m algo aquí mateix”. En aquests casos el millor és dedicar el somriure més sincer que siguis capaç de fer i exposar de manera educada que no portes cap text preparat per a demostrar que ets actor davant dels curiosos. Però aquesta és una de les millors situacions on et pots trobar.

Per exemple, molt pitjor és quan discuteixes amb una persona molt intensament després d’anys d’amistat i se’t retreu la teva condició d’actor com a suposat instrument de manipulació i hipocresía. “Al capdavall ets actor, saps enganyar a la gent”. I no és la primera vegada que ho he sentit. O el més famós encara: “com sé que ara no estas interpretant un paper?”.

Hi ha situacions divertides en la que pots acabar ironitzant amb tu mateix, o fins i tot compartint la ironía amb l’altra persona si és capaç de captar-la (que en queden poques, sembla). Tot i això aquest prejudici de l’actor com a mentider professional em sembla una barbaritat. Jo, per exemple, no només no m’agrada mentir, sinó que menteixo fatal. Em poso a tremolar i tot. Ho juro, i mireu, sóc actor.

No sé què em passa. Porto un ritme frenètic de coses que he d’anar enllestint i, tot i això, passo moltes hores al llit. Em sento cansat, esgotat i en certa mesura derrotat per un cansament que no esperava. I crec que no és del tot lògic, ja que estic dormint més hores de les necessàries i tot. Així doncs, he arribat a la conclusió de que es tracta del canvi d’estació. No li trobo una altra explicació.

Aquesta primavera m’està sedant i em sembla que no és una opinió només meva sinó que ho he parlat amb altres persones i darrerament perceben el mateix. Una mandra en els moviments, una peresa en els inicis i una ganduleria en les determinacions. Em fa ràbia que l’equinocci de primavera m’estigui limitant en certa manera. No obstant, he trobat un truc per a no caure en la mandra: no passar per casa. I això és el que faré demà. Què us sembla, us passa el mateix?

Que sí, que reprenc una mica el ritme de publicació. Una febre una mica forta m’havia privat d’actualitzar el blog amb tota la freqüència desitjable. I avui parlo de l’estrès que porto aquests dies, que és sens dubte una de les raons per la que recuperar-me quan abans era molt, molt necessari. La meva vida actual és un estrès constant, però es tracta d’un estrès simpàtic. M’explico.

No tinc feina. Podríem dir que només les classes a l’Estudi Nancy Tuñón m’ocupen la setmana. Però lluny d’aquesta visió simplista, estic ficat en tants projectes que ja no sé el que és parar quiet. Estic acabant d’escriure l’obra de teatre que ha d’assajar el Projecte Fòsfor, grup del Laboratori Teatral Patates amb Suc que ens veiem tots els divendres. A més, intento avançar la pàgina web de l’associació, que la tinc totalment estancada. I estic preparant la guía pedagògica per a un curs que volem oferir el curs vinent a les escoles: teatre per a pares i mares. Què més? Ah sí, faig tots els càstings i entrevistes de feina que puc. Per si cau alguna cosa, que em sembla que aviat podré explicar. Què més? Ah sí, estic llegint diferents llibres simultàniament i aprenent diferents guions simultàniament.

En qualsevol situació similar a aquesta em cansaria i començaria a tatxar coses. Però curiosament m’hi trobo a gust. És un estrés agradable que m’anima a llevar-me a les 7:00 del matí (bé, això només ho he fet avui) i prendre un café a la cafeteria que hi ha a la vora del mercat. Un estrés entretingut que em fa pensar en quantes coses hauré viscut en un any si segueixo amb aquest ritme. Un estrés simpàtic que em devora les hores amb un somriure.

He decidit compartir també aquí un article que vaig escriure per als amics de l’Atenes de Pèrices, per a un fons comunitari de testimonis sobre els fets del 18 de març que podeu consultar aquí.

M’ha costat pair tot plegat. Potser per això dec ser dels últims en enviar el seu testimoni. I com que suposo que ja s’ha dit de tot i més, aprofitaré l’oportunitat que m’han donat els companys de l’Atenes de Pèricles per a tractar de transmetre només una sensació. Només l’essència d’un dels moments d’impotència més grans que he viscut en la meva vida. Ja he sentit sobrades opinions de persones que no ho van viure i que jutgen salomònicament els comportaments dels uns i dels altres. Tinc dinou anys i tot just estic sortint d’una adolescència que, lluny del que actualment es sol dir dels joves d’avui en dia, ha estat poc o gens marcada pel conformisme. Durant els últims anys he participat en diferents moviments socials i reivindicatius, com les protestes i tancades als instituts contra la guerra d’Iraq o les assemblees i manifestacions per una vivenda digna. He sigut educat en la llibertat i la tolerància, uns paràmetres que només he trobat en les postures d’esquerres, i en elles he trobat el meu posicionament ideològic. Els meus pares m’han narrat en diverses ocasions les seves vivències durant la repressió franquista, i en gran mesura a partir dels seus relats he après a valorar la llibertat d’expressió.

Que algú em digui què podia passar pel cap d’un jove com jo, que el dia 18 s’havia sumat a una manifestació pacífica a partir de veure el desallotjament d’aquell matí a Youtube, al ser perseguit a cops de porra pels carrerons del Born? No era inevitable que aquella marató de gent aterroritzada davant dels Mossos d’Esquadra m’apropés d’alguna manera a les experiències del franquisme que amb tanta ràbia i dolor havia escoltat? Hi ha gent que critica que es citi el franquisme com a referència dels fets del 18 de març. Jo dic: si tanta gent va tenir aquesta sensació de déjà vu, seria per alguna cosa. Ja no som només joves desorientats i radicals els que hem titllat així l’actuació: gent gran i amb la càrrega de l’experiència sobre les espatlles ha dit exactament el mateix. Aquella nit, l’ambient al Born va ser d’autèntica guerrilla de carrer. Et creuaves tant amb grups d’estudiants que fugien sense saber ben bé de què com amb turistes i gent gran també contagiada de l’horror, que es preguntaven a què es devia tot allò. Por, pànic… Terror. Terrorisme policial.

Però els Mossos es van equivocar de segle. Ells van fer ús de les porres i les pistoles de bales de goma. La gent ha fet ús d’Internet: dels vídeos a Youtube, dels grups del Facebook, dels blocs i dels fòrums d’opinió. El fet que bastants periodistes també rebessin ha estimulat com mai el seu corporativisme, de forma que també ha estat un factor decisiu per a la repercussió mediàtica dels esdeveniments. A la mare xarxa ja s’ha publicat de tot: veïns dels carrers Princesa i Argenteria confessant que van veure els Mossos llançant contenidors a terra (suposadament per a que al matí següent els comerciants critiquéssin l’actuació dels manifestants) i veus de recolçament a fòrums policials no oficials demanant “calor negre” per als estudiants. I els que com jo ens passem mitja vida vetllant per les pampallugues del nostre router ADSL, hem fet el possible per fer arribar aquesta injustícia al major nombre de contactes possible. Tot això mentre esperem un email que ens convoqui per a una nova protesta.