Déjà vu terapéutico
Los caramelos Solano. Los batidos. Las horas desperdiciadas en bancos y gradas. El amanecer del puerto de Barcelona. Las sorpresas y llamadas con trampa. Las cocacolas del bar de Atocha. El AVE a Toledo. Toledo. Y también Murcia. Y la tele medio desintonizada y las horas que se perdieron por nuestra vaguería natural. Los polos que nos compramos en una tienda de chinos.
Las conversaciones sobre cámaras de fotos antes que tuvieras el mejor modelo. Las fotos de la playa. Tu camiseta de Brasil. La llamada desde Egipto. Las llamadas desde Ibiza. Las playas. Los puertos, aeropuertos, calles, paseos, ramblas, teatros. La música. Escuela de calor. Rent. Chicago. Gospel.
Micrófonos. Canciones. Cartas. Dibujos. Retoques. Arte. Llamadas por la noche. Los secretos, las mentiras, las verdades, las risas y los llantos. Parecía que todo se lo había llevado el remolino y en realidad lo había colocado ordenadamente en el centro de ese océano en el que hasta hoy nadie más ha sabido nadar. Nos vemos en las estaciones de autobús.
Boca a boca
El desig era només el teló de fons de l’espectacle de llum i color que oferia l’aferrissada lluita per la supervivència. Ell, pare de familia, de barbeta tímida i apropant-se perillosament als quaranta, reposava sota la superfície pantanosa de la sorra mullada, just on el mar esquitxa la platja. Ella, una jove socorrista que amb disset anys s’havia enamorat secretament de l’erotisme de Pamela Anderson a l’arxiconeguda telenovela, descobria amb vint-i-nou que en les rutines de salvament no es podia deixar un rescat per als propers episodis.
La respiració artificial a través de la tècnica del boca a boca, al contrari del que molta gent pensa, és una técnica complexa i que no pot practicar qualsevol. Una mala aplicació podria provocar greus danys maxilofacials al desafortunat.
És per això que en moments de pànic cal mantenir la calma i, sobretot, no deixar que ningú apropi la seva boca a la de la persona ofegada si no és jove, ben plantat i porta un polo blanc ajustat i un banyador vermell ben curtet i que no deixi gaire a la imaginació. Només en aquest cas estarem segurs de que la víctima es troba en bones mans… Així doncs, dolç boca a boca i bon profit!
Millor no parlar-ne
Hi ha coses de les que millor no parlar-ne, per no espatllar-les. Però això no m’excusa d’haver abandonat aquest blog que no vol ser bloc. Els joves dinàmics i participatius d’avui en dia tenim un problema: ens passen masses coses. Encara que ben mirat això és aplicable a totes les persones d’una societat moderna: ens passen masses coses cada dia. No les podem assumir. No passa un dia que no deixem quelcom per demà, que no oblidem un compromís important, que no decebem a algú per no poder prendre una responsabilitat determinada, o fins i tot que no oblidem una mica qui som nosaltres mateixos i quins són els nostres objectius.
Adoptar una postura contemplativa ja no és una possibilitat. Vivim en una estructura social en la que constantment se’t demana que siguis al lloc on se t’espera i adoptis el rol que s’espera de tu. Cada dia és una pel·lícula d’acció. Vèncer la mandra i aixecar-se del llit és un thriller. Ara bé, tot i haver pres la conclusió fa temps que fer moltes més coses només serveix per a prendre més cerveses a l’hora d’explicar-les, us ho recomano profundament. Si això suposa marginar una mica el vostre blog, només podeu creuar els dits i pregar que els vostres lectors us perdonin una mica.
